No sembla haver-hi
escassetat d’afirmacions procedents de múltiples fonts informades i
independents en el sentit que l’OMS té dues funcions principals, la primera com
a instrument per a la reducció de la població mundial en nom dels seus amos, i
la segona com un poderós agent de comercialització per a les grans
farmacèutiques, concretament els fabricants de vacunes. Molts crítics han
assenyalat que els “experts en vacunació” de l’OMS estan “dominats pels
fabricants de vacunes que es beneficien dels contractes enormement lucratius de
vacunes i antivirals concedits pels governs”. I de fet, els comitès assessors i
altres comitès involucrats en els programes de vacunes de l’OMS semblen estar
molt poblats d’aquells que es beneficien directament d’aquests mateixos
programes.
Igualment, les afirmacions
i preocupacions sobre el control i la reducció de la població disten molt de
ser teories conspiratives avui en dia, amb massa proves, algunes d’elles
espantoses, que es tracta en realitat d’un programa important de l’OMS en
l’actualitat. Ja hem vist massa proves contundents de la participació d’aquest
organisme en les dues àrees i no podem justificar que es rebutgin les
preocupacions com a temors inversemblants. A més, hi ha una inquietant llista
d’individus estretament associats a l’OMS, que han tingut o bé la reducció de
població o bé vacunacions massives com a projecte preferent; individus com
David Rothschild, David Rockefeller, George Soros, Donald Rumsfeld, Bill Gates,
i molts més, incloent la llista organitzacions nacionals com els CDC, FEMA, el
Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units, els Instituts Rockefeller
i Carnegie, el Consell de Relacions Exteriors, i altres.
No és difícil, sobre la
base de totes les proves, arribar a la conclusió que l’OMS és una empresa
delictiva internacional sota el control d’un grup central, amb dinasties
empresarials europees al seu centre que, com va assenyalar un escriptor,
“proporciona el lideratge estratègic i finança el desenvolupament, la
fabricació i l’alliberament de virus sintètics artificials únicament per
justificar vacunacions massives immensament rendibles”. Hem vist tants casos
d’un virus inusual i aparentment fabricat al laboratori que ha aparegut sense
previ avís, seguit immediatament per declaracions urgents i preocupants de
l’OMS d’una altra vacunació massiva obligatòria.
Tenim la producció
desenfrenada de virus mortals en laboratoris secrets d’arreu del món, i el
repetit alliberament “accidental” dels mateixos en diverses poblacions (pensi
en el Zika), aparentment i inevitablement sense explicació, disculpa o fins i
tot aparença d’investigació real, i molt menys censura o càrrecs criminals o
civils. També tenim la immunitat legal general per a totes les companyies
farmacèutiques en la seva creació i disseminació de patògens mortals a través
de vacunació. Quan afegim a aquesta barreja la història de criminalitat de
l’OMS amb el seu ara famós programa internacional d’esterilitat per tètanus i
HCG, el curiós moment de l’aparició de la SIDA, i els molts casos dels
programes de vacunació de l’OMS que coincideixen perfectament amb un brot
sobtat d’una altra malaltia inusual a les mateixes àrees i poblacions, hom
hauria de ser un ideòleg empedreït per no tornar-se condemnadament suspicaç.
A principis de la dècada
de 1990, l’OMS havia estat supervisant campanyes massives de vacunació
antitetànica a Nicaragua, Mèxic, Filipines, Tanzània i Nigèria. Totes elles
expliquen una història similar que costa de creure, però amb fets massa clars
per a rebatre El tètanus és una malaltia l’aparició de la qual sovint s’associa
amb el fet de trepitjar un clau rovellat o alguna cosa semblant. Ha de quedar
clar que els homes tindrien almenys la mateixa probabilitat, si més no, de
trobar-se en aquesta circumstància que les dones, i potser els nens descuidats
més que els adults, però el programa de vacunació de l’OMS estava dirigit només
a les dones de 15 a 45 anys d’edat, és a dir, en edat de procrear. A Nicaragua,
els destinataris eren les dones de 12 a 49 anys d’edat.
A més, s’accepta
universalment que amb una sola vacuna antitetànica n’hi ha prou per
proporcionar una durada de protecció de deu anys o més, però l’OMS,
inexplicablement, va insistir en vacunar aquestes dones cinc vegades en el
termini de diversos mesos. Poc després de l’inici d’aquests programes, van
començar a sorgir preocupacions sobre els avortaments espontanis i altres
complicacions que sorgeixen exclusivament en les poblacions vacunades. Per
sospites, un grup a Mèxic va fer analitzar el sèrum de la vacuna i va descobrir
que contenia l’hormona gonadotrofina coriònica humana (hCG). Aquesta hormona és
crítica per al cos femení durant l’embaràs. Causa l’alliberament d’altres
hormones que preparen el revestiment uterí per a la implantació de l’òvul
fecundat. Sense ella, el cos de la dona és incapaç de mantenir un embaràs i el
fetus serà avortat. Aquesta hormona va ser injectada a les dones juntament amb
el sèrum del tètanus, causant que el cos femení els reconegués tots dos com a
agents estranys i desenvolupés anticossos per destruir-los si mai apareixien en
el cos en el futur.
En quedar embarassada, el
cos d’una dona no reconeixeria la hCG com a amiga i produiria anticossos
anti-hCG, la vacuna prèvia induiria el sistema immunològic del seu cos a atacar
l’hormona que es necessita per dur a terme un fetus, prevenint embarassos
posteriors en matar la hCG que és necessària per mantenir-los. Això vol dir que
cada dona que va rebre la inoculació de l’OMS va ser vacunada no només contra
el tètanus sinó també contra l’embaràs.(1) (2)
Al principi, l’OMS va
negar els fets i va menysprear els resultats de les proves inicials, però
després d’aquesta revelació cada nació va realitzar proves exhaustives i en
tots els casos es va identificar l’hormona hCG al sèrum de la vacuna
antitetànica. L’OMS finalment va guardar silenci i va suspendre el seu
programa, però per llavors molts milions de dones havien estat vacunades i
s’havien tornat estèrils. Un fet important és que les tres marques diferents de
vacuna antitetànica utilitzades en aquest projecte van ser desenvolupades,
produïdes i distribuïdes en secret, i que cap havia estat provada o autoritzada
per a la seva venda o distribució en qualsevol part de món. Les companyies que
les van produir van ser els Laboratoris Connaught i Intervex del Canadà, i els
Laboratoris CSL d’Austràlia. Connaught és la mateixa empresa que, juntament amb
la Creu Roja Canadenca, va distribuir sabent-ho productes sanguinis contaminats
amb SIDA durant diversos anys la dècada de 1980, una organització criminal que
hauria d’haver estat apartada juntament amb els seus propietaris.(3)
Una altra prova
condemnatòria que els mitjans de comunicació occidentals van censurar va ser el
fet que l’OMS havia participat activament durant més de 20 anys en el
desenvolupament d’una vacuna contra la fertilitat que utilitzava la hCG unida
al toxoide del tètanus com a portador, precisament la mateixa combinació que en
aquestes vacunes. Segons els propis informes de l’OMS, havien gastat prop de
400 milions de dòlars en aquest tipus d’investigació sobre “salut
reproductiva”. S’han escrit més de 20 articles d’investigació sobre aquest
tema, molts d’ells de la pròpia OMS, que documenten en detall els intents de
l’OMS de crear una vacuna contra la fertilitat utilitzant el toxoide del
tètanus. I no estan sols; l’UNFPA, el PNUD, el Banc Mundial i, per descomptat,
sempre que ens trobem amb esforços secrets de control de la població,
l’omnipresent Fundació Rockefeller, són aliats en aquesta causa, igual que l’Institut
Nacional de Salut dels Estats Units. El Govern de Noruega també va ser un soci
en aquesta barbàrie, contribuint amb més de 40 milions de dòlars per
desenvolupar aquesta vacuna antitetànica.
La Fundació Bill i Melinda
Gates ha finançat en gran mesura la distribució de la vacuna antitetànica a
l’Àfrica a través de l’UNICEF, que és l’organisme que va proporcionar a Kenya
la vacuna amb hCG. Gates va dir: “El món d’avui té 6.800 milions de persones.
Això vol dir que s’està encaminant a uns 9.000 milions. Ara bé, si fem un
treball realment bo amb les noves vacunes, amb l’atenció de la salut i els
serveis de salut reproductiva, podríem reduir-lo potser en un 10 o 15%”.(4) La
Fundació Rockefeller també va finançar fortament aquesta investigació i
distribució de vacunes.(5) Tot això equival a un genocidi a escala planetària.
Vaig examinar
detalladament el lloc web de l’OMS i vaig descobrir que hi havia dotzenes
d’articles, molts escrits per investigadors de l’OMS, que documentaven en
detall els intents de l’OMS de crear una vacuna contra la fertilitat utilitzant
el toxoide del tètanus com a portador.(6) S’hi van incloure alguns articles
destacats:
– “Perfil clínic i estudis
toxicològics de quatre dones immunitzades amb Pr-B-hCG-TT”, Contracepció,
febrer de 1976, pàg. 253-268.
– “Observacions sobre
l’antigenicitat i els efectes clínics d’una vacuna candidata contra l’embaràs”:
Sub-unitat B de la gonadotropina coriònica humana vinculada al toxoide del
tètanus”, Fertilitat i esterilitat, octubre de 1980, pàg. 328-335.
– “Fase 1 d’Assaigs
Clínics d’una vacuna Control de Natalitat de l’Organització Mundial de la
Salut”, The Lancet, 11 de juny de 1988, pàg. 1295-1298. “Vacunes per a la
regulació de la fecunditat”, capítol 11, pàg. 177-198, Recerca en reproducció
humana, Informe biennal (1986-1987), Programa Especial de Recerca,
Desenvolupament i Formació d’Investigadors en Reproducció Humana de l’OMS (OMS,
Ginebra 1988).
–
“Les vacunes contra l’HCG es troben en assajos clínics”, Scandinavian Journal
of Immunology, vol. 36, 1992, pàg. 123-126.
Ja el 1978, l’OMS estava
explorant activament la forma d’erradicar gran part de la població del Tercer
Món. Un document publicat per l’OMS(7) es titulava “Avaluant… les vacunes
d’antígens placentaris per a la regulació de la fertilitat”; en el document es
reconeixien “progressos substancials” en el seu programa mundial d’eugenèsia
d’eliminació dels no blancs, però s’assenyalava, tanmateix, “la necessitat
urgent d’una major varietat de mètodes” de prevenció de la fertilitat, i
s’insistia en que “la immunització com a mesura profilàctica ara està tan
àmpliament acceptada”, que l’ús de les vacunes d’esterilització seria molt
atractiu (per als qui dispensen les vacunes) i oferiria “una gran facilitat de
lliurament”.
Si això no és clar, l’OMS
diu que les vacunacions per a d’altres fins –protecció contra les malalties–
són tan comunes i àmpliament acceptades, que la inoculació és probablement la
forma més fàcil d’esterilitzar les poblacions dels països subdesenvolupats. En
el document s’assenyala a continuació l’acumulació de proves que “hi ha
proteïnes específiques del sistema reproductiu” que “podrien ser bloquejades”
per les vacunes i proporcionar un nou mètode de “regulació de la fertilitat”.
Entre els avantatges declarats d’una vacuna d’esterilització s’hi troba el fet
que podria prevenir o interrompre la implantació de l’òvul fecundat a la paret
de l’úter i, per tant, garantir que tota concepció (no blanca) resultaria en un
avortament espontani o en un avortament natural, és a dir, una vacuna anti-hCG.
El document continua:
“Les proves… revelaran si
amb una sola injecció n’hi ha prou per assolir el nivell d’immunització
desitjat, o si es necessitaran diverses injeccions de reforç. El principal
efecte desitjat és aconseguir un grau d’immunització suficient per..: a)
Neutralitzar l’activitat hormonal de la hCG en viu, i b) Prevenir o interrompre
la implantació en una etapa molt primerenca de l’embaràs. Encara no s’ha
establert si la immunització amb el conjugat de pèptids d’hCG β causarà una
neutralització biològica irreversible de la hCG… Això probablement variarà d’un
individu a un altre. En el primer cas, la indicació de la immunització es limitarà
a l’esterilització, mentre que en la segona eventualitat… la immunització pot
considerar-se com una mesura antifertilitat duradora però reversible”.
Els dies 17 i 18 d’agost
del 1992, l’OMS va elaborar un informe titulat “Vacunes reguladores de la fecunditat”,
resultat d’una gran reunió a Ginebra de científics i defensors de la salut de
la dona “per examinar la situació actual del desenvolupament de les vacunes
reguladores de la fecunditat”. La reunió va ser sobre un programa especial
conjunt d’investigació en reproducció del PNUD, l’FNUAP, l’OMS i el Banc
Mundial. L’informe afirmava, “… la investigació aplicada sobre les FRV (vacunes
reguladores de la fertilitat) s’ha estat duent a terme durant més de vint
anys…”, i es van discutir no només les vacunes anti-hCG que ja estan sent
sotmeses a assajos clínics, sinó el desenvolupament d’altres vacunes com una
vacuna anti-GnRH que estendria la infertilitat temporal deguda a la lactància
materna.
Aquesta vacuna també
s’estava provant sobre el terreny en aquest moment, amb la possible intenció
d’emprar tots dos antígens en la mateixa vacuna, en el supòsit que una sola
vacuna no pogués esterilitzar totes les víctimes. També van reconèixer els
perills d’administrar aquesta vacuna a les dones que ja estaven embarassades, i
van expressar que era gairebé segur que els anticossos estiguessin presents en
la llet i que, per tant, podrien fer que els nens fossin permanentment estèrils
també, amb l’enorme infravaloració que això “podria no ser acceptable per a
tots els usuaris potencials…”. Des del principi, els planificadors de l’OMS es
van adonar que durant les vacunacions massives, moltes dones embarassades també
serien inoculades amb el sèrum anti-hCG, cosa que inevitablement provocaria no
només l’esterilització i avortaments espontanis, sinó també trastorns
autoimmunes incurables i defectes de naixement.
En el mateix document
s’afirma que “a més de que les dones són immunitzades inadvertidament durant un
embaràs establert, els fetus podrien estar exposats als possibles efectes
teratològics de la immunització…”. En altres paraules, el personal de l’OMS
inocularia lliurement les dones embarassades, i els embrions o fetus que no
avortessin espontàniament experimentarien un creixement patològic del qual se’n
derivarien diversos defectes congènits no definits. L’OMS no està investigant
la “salut reproductiva”, sinó la impossibilitat de reproducció, i la seva
vacuna contra el tètanus i la HCG no està en cap sentit “regulant” la
fertilitat de les dones, sinó fent la seva fertilitat biològicament impossible,
cosa que no és exactament el mateix. En el seu propi document s’afirmava que la
vacunació probablement “causarà una neutralització biològica irreversible de la
hCG”, cosa que significa l’esterilització permanent de dones innocents que van
acceptar rebre la vacuna antitetànica.
Proveu de comprendre el
que això significa: durant dècades, l’OMS va rebre centenars de milions de
dòlars en fons per a la investigació i les proves, per produir una vacuna
contra la fertilitat que faria que el sistema immunològic d’una dona ataqués i
destruís els seus propis nadons a l’úter, una vacuna que combinarien
subreptíciament amb una vacuna contra el tètanus sense informar-ne les
víctimes. Dir que el seu engany va tenir èxit seria quedar-se curt. L’OMS va
inocular a més de 130 milions de dones en 52 països aquesta vacuna,
esterilitzant-ne permanentment un percentatge molt elevat d’elles sense el seu
coneixement o consentiment. Només quan un enorme nombre de dones de tots
aquests països van experimentar hemorràgies vaginals i avortaments espontanis
immediatament després de les vacunacions, es va descobrir que l’additiu
hormonal n’era la causa. Es van despertar sospites quan l’OMS va seleccionar
només dones en edat de procrear i va especificar a més la pràctica inaudita de
cinc injeccions múltiples durant un període de tres mesos, però els funcionaris
de salut d’aquests països subdesenvolupats seguien confiant en la medicina de
l’home blanc.
Després del descobriment
de l’hormona en la vacuna, els metges nigerians van informar els metges de
l’OMS, que els van dir que l’hormona hCG “no tindria cap efecte en la
reproducció humana”, declaracions que sabien que eren falses. Quan aquesta
informació va arribar a la gent, l’OMS va assumir una postura ofensiva i
repugnant, burlant-se i ridiculitzant les nacions que havien realitzat les
proves i revelat la contaminació, condemnant-les per incompetents, per tenir
laboratoris de proves “inadequats” i per utilitzar mostres o procediments
inadequats. Els funcionaris de l’OMS van afirmar que aquestes nacions “no
tenien el tipus de laboratori adequat per fer les proves”. “Els laboratoris
només saben com analitzar les mostres d’orina… “Aquesta és la resposta
estàndard de les agències occidentals, governs i corporacions, quan són
sorpresos amb productes adulterats. Quan es va descobrir que les begudes de
Coca-Cola a la Xina contenien nivells aterridors de pesticides i clor,
l’acusació immediata va ser que els laboratoris biològics de la Xina eren tots
incompetents. Quan es va descobrir que els fideus de Nestlé a l’Índia contenien
quantitats perillosament tòxiques de plom, tots els laboratoris de l’Índia eren
incompetents. El següent pas és produir acuradament unes poques mostres que se
sap que no estan contaminades, lliurar-les a un laboratori “independent” que
inevitablement les declari netes, i després treure la història de la primera
plana.
Quan es va fer el
descobriment, moltes nacions van promulgar immediatament ordres de restricció
legal contra els programes de vacunes de l’OMS i l’UNICEF. Els funcionaris de
l’OMS i l’UNICEF van dir que les “greus acusacions” no estaven “recolzades per
proves”, la qual cosa era una ximpleria. L’UNICEF, l’USAID i l’OMS es van negar
a examinar les proves com l’hemorràgia vaginal i els avortaments espontanis.
També es van negar a discutir les raons d’una sèrie de cinc vacunacions poc
espaiades quan amb una sempre n’hi havia hagut prou, ignorant el contingut dels
seus propis documents publicats que afirmaven que es necessitarien múltiples injeccions
d’una vacuna antitetànica-hCG per a una esterilització efectiva.
Davant els resultats
documentats, els funcionaris de l’OMS van admetre que efectivament l’hormona
existia “en petites quantitats” en “part” del material de la vacuna, però que
era un resultat conseqüent d’una “contaminació accidental”. Ningú a l’OMS va
intentar explicar la font de l’hormona hCG en volum suficient per contaminar
130 milions de dosis d’una vacuna, ni com aquesta “contaminació” va poder
haver-se inserit “accidentalment” en totes aquestes vacunes. The Lancet va
informar que l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units va subministrar
gran part de l’hormona hCG per als experiments i proves de l’OMS. Els mitjans
de comunicació occidentals estaven, per descomptat, massa ocupats en aquell
moment dient-nos que l’Iran era molt malvat, per adonar-se de la petita qüestió
que 130 milions de dones havien estat deliberadament vacunades contra
l’embaràs, sense el seu coneixement. Com he esmentat sovint en altres llocs,
els mitjans de comunicació occidentals són excessivament aficionats a
diabolitzar Hitler, però Hitler no va esterilitzar 130 milions de dones sense
el seu coneixement o consentiment, així que on és la indignació moral contra
l’OMS? La indignació està enterrada en el fet que cap d’aquestes 130 milions de
dones esterilitzades era blanca.
L’OMS va guardar silenci
per un temps, però el 2015 Ràdio Vaticana va denunciar que les organitzacions
de l’ONU, l’OMS i l’UNICEF estaven altra vegada executant vasts programes
internacionals de despoblació de la terra fent servir vacunes per esterilitzar
subreptíciament les dones als països del Tercer Món, aquest cop a Kenya. Va
declarar que “els bisbes catòlics de Kenya s’han oposat a la campanya nacional
de vacunació antitetànica adreçada a 2,3 milions de dones i nenes kenyanes en
edat de procrear d’entre 15 i 49 anys, qualificant la campanya de pla secret
del govern per esterilitzar les dones i controlar el creixement demogràfic”.(8)
El maig del 2018 es va informar que a l’Índia s’estaven utilitzant vacunes per
regular la fecunditat.(9)
I la pòlio, també
El 2009 es va produir un
brot de poliomielitis a Nigèria, resultat directe d’un altre programa de
vacunació de l’OMS, aquesta vegada directament relacionat amb la vacuna que es
va fabricar a partir d’un virus de poliomielitis viu que sempre comporta el
risc de causar poliomielitis en lloc de protegir contra ella, com van aprendre
els estatunidencs per al seu disgust fa molts anys. Avui dia a Occident, les
vacunes contra la poliomielitis estan fetes d’un virus mort que no pot causar
poliomielitis. Aquest últim brot patrocinat per l’OMS va començar en realitat
diversos anys abans, i l’OMS va culpar el virus viu de les seves vacunes que
d’alguna manera havia “mutat”. Així que una vegada més, l’OMS està causant la
poliomielitis al món subdesenvolupat, enmig de l’evidència que per cada cas de
poliomielitis identificat hi ha centenars d’altres nens que no desenvolupen la
malaltia però segueixen sent portadors i la transmeten a d’altres. Des de fa
molt de temps s’ha reconegut que la vacuna oral viva utilitzada per l’OMS pot
causar fàcilment les mateixes epidèmies que pretén eliminar, i per descomptat
no hi ha proves publicades que el virus de la poliomielitis hagi “mutat” de
fet. El mateix va passar a Kenya, aquesta vegada utilitzant l’hormona hCG
vinculada a les vacunes contra la pòlio, amb els mateixos tràgics
resultats.(10)
A la fi de 2013, Síria va
experimentar un brot sobtat de poliomielitis, el primer en aquest país en uns
20 anys, i en una zona que havia estat sota el control de mercenaris
revolucionaris recolzats pels Estats Units. El govern sirià va afirmar tenir
proves que aquests estrangers van portar la malaltia al país des del Pakistan,
des d’agències occidentals (Estats Units). L’OMS va actuar al Pakistan en un
altre dels seus “programes de vacunació humanitària”, que estranyament va
coincidir a l’àrea geogràfica amb un greu brot de poliomielitis, i les
autoritats sirianes es van mostrar fermes en que Occident la va transmetre a la
seva nació quan l’UNICEF va comprar 1,7 milions de dosis de vacuna
antipoliomielítica, tot i que no s’havien vist casos de poliomielitis des del
1999. Després que es va iniciar el programa de vacunació massiva, els casos de
poliomielitis van començar a reaparèixer a Síria.
L’UNICEF va iniciar un
programa similar de vacunació massiva amb 500.000 dosis de vacunes orals vives
contra la poliomielitis a Filipines, tot i que no es va informar de cap cas de
poliomielitis a Filipines des del 1993. Això encaixaria amb el patró d’altres
casos d’emergències de malalties sobtades. Encara no he aconseguit reconstruir
els programes de vacunació de l’OMS i altres programes a tots els llocs, però
els brots sobtats de virus sempre són sospitosos, ja que no poden crear-se del
no-res i s’han d’introduir en una població, i amb sorprenent regularitat
apareixen en els resultats d’algun programa de vacunació de l’OMS. L’aparició
sobtada i inexplicable de la pesta bubònica al Perú i Madagascar són dos
d’aquests esdeveniments i, cada vegada amb més freqüència, els patògens no
semblen tenir un origen natural. En particular, el virus del camell relacionat
amb el SARS a l’Orient Mitjà tenia alguns signes evidents d’enginyeria humana,
igual que el propi coronavirus del SARS. Hi ha molts altres casos d’aquesta
mena que massa sovint es relacionen amb la presència d’algun programa de l’OMS.
L’OMS també està actuant a
la Xina amb un alarmant potencial de desastre. Per exemple, a finals del 2013,
diversos nounats xinesos van morir immediatament després que l’OMS els inoculés
contra l’hepatitis B. El representant de l’OMS a la Xina, el Dr. Bernhard
Schwartlander, va qualificar el programa de la Xina de “molt reeixit”, però em
trobo amb sospites atroces sobre la seva definició d'”èxit”. Les morts dels
nadons poden haver estat un desafortunat accident, però no em va animar el
comentari de Schwartlander que és “difícil establir un vincle causal entre les
vacunes i les morts dels nadons”. Coneixent la història passada de l’OMS i les
seves inoculacions infeccioses, la “dificultat d’establir un vincle causal
entre les vacunes de l’OMS i les morts de civils” pot haver estat la part que
va ser “reeixida”.
Estudi de cas de
Pfizer – L’epidèmia en el moment perfecte
Ja és ben sabut que molts
dels nous medicaments van acompanyats de greus efectes secundaris, com danys
hepàtics irreversibles, i solen ser mortals per als nens. El 1996, Pfizer va
desenvolupar un nou antibiòtic anomenat Trovan per tractar una varietat
d’infeccions –la meningitis, per exemple. Molts d’aquests nous antibiòtics són
molt potents i tenen efectes secundaris que normalment els fan massa perillosos
per ser utilitzats en nens, causant sovint danys permanents en el fetge,
malalties en les articulacions i moltes altres complicacions debilitants. Inexplicablement,
Pfizer va decidir realitzar assajos de prova en nadons. No obstant, Pfizer
tenia el problema estàndard de que la certificació de la FDA als Estats Units
requeria assajos clínics en éssers humans, i aquests són gairebé impossibles de
realitzar als països desenvolupats perquè cap pare està disposat a permetre que
els seus fills participin en aquests assaigs clínics tan arriscats, per no
parlar de les demandes resultants dels assajos que han sortit malament. Per
tant, aquestes companyies farmacèutiques tendeixen gairebé universalment a
portar els seus assajos als països pobres d’Àfrica, Àsia i Amèrica de Sud, on
les lleis no estan preparades i la gent no comprèn els riscos dels medicaments
no provats i no aprovats. Per tant, les empreses farmacèutiques estatunidenques
(i europees) van transformar el món en desenvolupament en un enorme laboratori
de proves que no comporta cap capacitat financera.
Per sort, precisament en
el moment en què Pfizer estava a punt per iniciar els assajos clínics d’aquest
nou fàrmac, Nigèria es va veure sobtadament i inexplicablement afectada per una
de les pitjors epidèmies de meningitis de la història. I per descomptat, Pfizer
hi era per ajudar el govern nigerià a afrontar el brot. Però Pfizer no es va
ocupar exactament del brot; el que va fer va ser dur a terme un assaig clínic
censurable per al seu nou medicament, en un grup de víctimes amb poques
probabilitats de queixar-se. En lloc d'”ajudar”, com afirmava, Pfizer va reunir
un grup de prova i un grup de control, donant a un grup el nou medicament de
Pfizer i un producte de la competència a l’altre. Ràpidament es va fer evident
que els estatunidencs no hi eren en una missió humanitària, sinó que
s’estalviaven la despesa dels assajos en viu. Després d’experimentar amb unes
200 víctimes, van reunir la informació de les proves i se’n van anar, al bell
mig de l’epidèmia de meningitis, sense haver salvat cap vida. El govern nigerià
va calcular les morts en unes 11.000.
Aquest hauria estat el
final, llevat que poc després va esclatar una controvèrsia sobre la relació
entre la necessitat de Pfizer de realitzar assajos de prova i el brot de
meningitis. En efecte, l’OMS era a Nigèria immediatament abans d’aquell moment
en un altre dels seus programes de vacunació “per salvar vides”, aquest cop per
a la poliomielitis, i el moment i el lloc del brot de meningitis aparentment
coincidien perfectament amb el programa de vacunació contra la poliomielitis de
l’OMS. I, per descomptat, s’ajustava perfectament a la necessitat de Pfizer d’un
gran nombre de subjectes de prova. Va haver-hi demandes i pagaments, acusacions
i negacions, però fins al dia d’avui Nigèria rebutja l’entrada de l’OMS al país
i no participarà en cap altra ajuda “humanitària” de l’ONU o l’OMS. No podem
dir definitivament que l’OMS creés deliberadament l’epidèmia de meningitis en
benefici de les proves de Pfizer, però és l’única teoria que encaixa amb tots
els fets coneguts i és el tipus de coses que l’OMS sembla fer regularment. Hem
d’assenyalar la intenció de Pfizer de comercialitzar Trovan als Estats Units i
Europa després de les seves proves amb aquests nens africans, però la FDA es va
negar a aprovar Trovan per als nens estatunidencs a causa dels greus perills.
El comportament de Pfizer
després que aquestes “proves de camp” es van acabar va ser, de fet, molt més
que reprovable. Les demandes es basaven en afirmacions que Pfizer no comptava
amb el consentiment adequat dels pares per utilitzar un fàrmac experimental en
els seus fills, l’ús del qual no només va deixar molts nens morts sinó
també d’altres amb danys cerebrals, paràlisi o problemes per parlar. Pfizer va
arribar finalment a un acord amb el govern de l’estat de Nigèria per pagar 75
milions de dòlars per danys i perjudicis i crear un fons de 35 milions de dòlars
per compensar les víctimes. Això, després del que The Guardian va
descriure com “una batalla legal de 15 anys contra Pfizer per un judici
ferotgement controvertit per drogues”. Pfizer no només es va resistir fins al
final, obligant les famílies pobres a passar per 15 anys d’infern abans de
cedir finalment, sinó que va recórrer a l’extorsió i el xantatge dels
funcionaris del Govern de Nigèria en un intent d’evitar fer qualsevol pagament
a les famílies de les petites víctimes en el seu judici per drogues il·legals. The
UK Guardian va informar que els cables diplomàtics filtrats del govern
dels Estats Units van revelar que “Pfizer va contractar investigadors per
cercar proves de corrupció contra el fiscal general de Nigèria en un esforç per
persuadir-lo que abandonés l’acció legal”, amb l’aparent ple coneixement i
possiblement l’ajuda del Departament d’Estat dels Estats Units.
The Guardian va declarar que
cables diplomàtics van gravar les reunions entre el gerent de Pfizer al país,
Enrico Liggeri, i funcionaris dels Estats Units a l’ambaixada d’Abuja el 9
d’abril del 2009, declarant: “Segons Liggeri, Pfizer havia contractat
investigadors per descobrir els vincles de corrupció amb el fiscal general
federal Michael Aondoakaa per a denunciar-lo i pressionar-lo perquè abandonés
els casos federals. Va dir que els investigadors de Pfizer estaven passant
aquesta informació als mitjans de comunicació locals”. The Guardian també
va informar que no hi havia cap suggeriment ni prova que el fiscal general de
Nigèria s’hagués deixat influenciar per aquesta pressió. Pfizer, per
descomptat, va afirmar que tota la qüestió era “absurda”, però podem suposar
que els cables –que van ser classificats com a “confidencials”– no van mentir.
Sembla ser que Pfizer
estava encobrint alguna cosa en totes les seves declaracions, no només amb
afirmacions sobre l’aprovació del govern i coneixement dels pares, sinó amb
l’afirmació que un metge nigerià se’n feia càrrec i dirigia els experiments. En
l’estudi del govern es va determinar que el metge local era el director “només
de nom” i que la majoria de les vegades ni tan sols se l’informava dels
procediments de l’estudi i se’l solia “mantenir a les fosques”. A més, Pfizer
va utilitzar la carta falsa d’un departament inexistent per obtenir l’aprovació
de la FDA per aquests assajos clínics. Pfizer finalment va admetre que la carta
falsificada era “incorrecta”, però no estic segur que sigui l’adjectiu més
apropiat per utilitzar. Pfizer també va fer la exasperantment deshonesta
afirmació que el seu antibiòtic “Trovan va demostrar la major taxa de
supervivència de qualsevol tractament a l’hospital. Trovan va salvar vides
inqüestionablement”. Bé, potser, però les dades en què Pfizer va basar aquesta
afirmació van ser el fet que en un lloc cinc pacients van morir després de
prendre la la droga de Pfizer mentre que 6 pacients van morir després de fer
servir un altre medicament, sense dades sobre la gravetat de la infecció o
sobre qualsevol altra cosa. En el millor dels casos, una afirmació buida i
fonamentalment deshonesta.
Per desviar la qüestió que
el Trovan de Pfizer és letal per als nens, l’empresa va afirmar que l’organisme
internacional Metges sense Fronteres estava administrant el medicament de
Pfizer en el seu propi programa de tractament de gran envergadura, afirmació
que MSF va negar amb vehemència, dient: “Mai hem treballat amb aquesta família
d’antibiòtics. No la fem servir per a la meningitis. Aquesta és la raó per la
qual ens va sorprendre veure aquest assaig a l’hospital”. Va ser Liggeri de
Pfizer qui va afirmar que les demandes contra Pfizer “eren de naturalesa
totalment política”, i Liggeri també es va inventar l’acusació que MSF havia
administrat el Trovan de Pfizer a nens.
El 2006, The Washington
Post va informar sobre un llarg estudi del Govern de Nigèria en el
qual es va arribar a la conclusió que Pfizer violava el dret internacional
assajant la seva droga no aprovada en nens amb infeccions cerebrals. Sembla que
el Post va obtenir una còpia de l’informe confidencial que
havia estat amagat durant cinc anys i en el qual s’afirmava que Pfizer mai
havia rebut autorització del govern per al seu assaig clínic, ja que l’aparent
carta d’autorització havia estat falsificada amb la capçalera d’un departament
inexistent i estava datada en una data anterior a l’estudi. Segons l’article
del Post, el govern va afirmar que l'”esforç humanitari” de Pfizer
era “un assaig il·legal d’una droga no registrada, i un clar cas d’explotació
dels ignorants”.(11)
La resposta dels Estats
Units no va ser de vergonya per participar en aquest frau, ni el Departament
d’Estat va condemnar Pfizer per dur a terme els assajos amb drogues o per
intentar l’extorsió i el xantatge. En canvi, l’ambaixador dels Estats Units va
condemnar la filtració dels cables de l’ambaixada estatunidenca, com si el fet
de revelar públicament el delicte constituís una acció pitjor que el mateix
delicte. El Departament d’Estat es va precipitar a condemnar “posar en perill
persones innocents” i “sabotejar les relacions pacífiques entre nacions”,
ignorant els fets que els judicis de Pfizer van fer molt més per “posar en
perill persones innocents” i “sabotejar les relacions” del que podria fer la
revelació d’un crim. Però als ulls del govern
dels Estats Units, els estatunidencs no cometen crims, i en qualsevol cas les
víctimes no eren blanques. Els cables afirmaven a més que Pfizer va arribar a un acord només
perquè els honoraris legals i d'”investigació” havien estat costant a l’empresa
més de 15 milions de dòlars l’any, cosa que porta a preguntar-se què passa pel
cap d’aquestes persones, que es gastaran 15 milions de dòlars l’any durant 15
anys, per evitar pagar la meitat d’aquesta suma per compensar les vides que van
destruir.
I encara hi ha més cosa.
Hem vist tants exemples documentats de tribunals estatunidencs que han assumit
la jurisdicció on no la tenen, acceptant jutjar casos sense la participació
dels Estats Units que van ocórrer totalment a fora dels Estats Units, en
flagrants violacions del dret internacional, i que només són indicatius
d’arrogància imperial. Però quan Nigèria va intentar presentar demandes contra
Pfizer als Estats Units, els tribunals estatunidencs es van negar a examinar
els casos, al·legant estranyament que no tenien jurisdicció. I no és la primera
vegada que el govern dels Estats Units, el Departament d’Estat i els tribunals
dels Estats Units han tancat files per protegir una multinacional estatunidenca
tancant els tribunals.
El 2004 i el 2007, els
mitjans de comunicació nigerians van difondre informes molt reprimits als
mitjans de comunicació estatunidencs i occidentals en el sentit que el país es
negava a permetre que les autoritats sanitàries de les Nacions Unides seguissin
administrant vacunes contra la poliomielitis, culpant l’OMS d’haver iniciat
l’epidèmia de meningitis el 1996 que va donar lloc al molt qüestionable assaig
de la droga de Pfizer en aquest país. Als dirigents nigerians també els
preocupava que la poliomielitis i altres vacunes estrangeres es contaminessin
deliberadament amb agents esterilitzants i d’una altra mena, com va passar a
les Filipines i altres nacions aproximadament a la mateixa època. En gran part
d’Àfrica, sembla que en queda poca de la confiança que abans existia en els
organismes internacionals i en les empreses farmacèutiques dels Estats Units i
Europa. Avui en dia, són vistos principalment com a depredadors imperials amb
una agenda clarament antihumana, o almenys una agenda que és anti no-blanca.
Les parts de Nigèria i altres nacions africanes que encara permeten la
vacunació insisteixen ara en què aquesta es prepari en un país no occidental en
què es confiï, sense la participació de l’OMS ni d’altres organismes
occidentals.
Moltes nacions insisteixen
avui en què l’OMS és un instrument per reduir les poblacions musulmanes,
afirmació que cada vegada és més difícil de descartar com a simple paranoia i,
de fet, Nigèria també va descobrir en aquest país esterilitzants en les vacunes
de l’OMS que eren clarament capaços de reduir la fecunditat de les dones. Els
mitjans de comunicació occidentals fan cas omís del conjunt de proves que
recolzen aquestes afirmacions i sospites, i se centren en canvi en una
preocupació moralista que “el món podria estar fallant en els seus esforços per
erradicar la poliomielitis”, qualificant les preocupacions vàlides de tantes
nacions com sospites ignorants i desinformades. Els mitjans de comunicació
occidentals, per descomptat, estan tots llegint de la mateixa pàgina que els
autors d’aquest ultratge.
També tenim als sempre
presents apologistes corporatius, teixint els seus tapissos de desinformació
intentant confondre irreversiblement un tema amb irrellevàncies i creant dubtes
en la ment del públic. Un preferit perenne és l’afirmació que “aquests atacs a
les empreses farmacèutiques podrien encoratjar els països a promulgar lleis que
reduirien els beneficis dels medicaments, cosa que al seu torn podria
obstaculitzar el desenvolupament de nous medicaments”. Aquesta ximple
declaració és de Roger Bate, un “company” de la Xarxa de Política
Internacional, que és un grup de pressió de les grans farmacèutiques, finançat
per les fundacions i corporacions habituals, i de la qual el Daily
Telegraph de Londres en va informar diligentment en la seva campanya
per confondre el públic desinformat. La declaració és en realitat bastant
intel·ligent, suggerint que la nostra condemna de les atrocitats i
il·legalitats de les grans farmacèutiques són d’alguna manera “atacs” violents
injustificats contra corporacions que no s’ho mereixen. En el cas de Pfizer i
els seus judicis al Trovan a Nigèria, The Telegraph ens en dóna
un incentiu addicional per simpatitzar amb les grans farmacèutiques dient-nos
–sense proves ni documentació– que “els motius del govern nigerià (per
condemnar Pfizer) també han estat qüestionats”, ja que la qüestió s’ha
transformat dels censurables judicis amb medicaments que van provocar la mort
de nens a un d’un govern poc fiable amb motius polítics qüestionables. Així,
els mitjans de comunicació occidentals ho giraran i teixiran fins que la
veritat en totes les seves formes desaparegui del paisatge per sempre.
Larry Romanoff és un
consultor de gestió i empresari jubilat. Ha ocupat càrrecs executius d’alt
nivell en empreses de consultoria internacionals i ha estat propietari d’un
negoci d’importació i exportació internacional. Ha estat professor visitant a
la Universitat Fudan de Xangai, presentant casos d’estudi en assumptes
internacionals a les classes superiors de l’EMBA. El Sr. Romanoff viu a Xangai
i actualment està escrivint una sèrie de deu llibres relacionats generalment
amb la Xina i Occident. Es pot contactar amb ell a 2186604556@qq.com.
És un col·laborador freqüent de Global Research.
Notes
(1) Vacuna contra el
tètanus barrejada amb un medicament contra la fertilitat; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/12346214
2) HCG trobada a la vacuna
antitetànica de l’OMS a Kenya; https://nexusnewsfeed.com/article/human-rights/hcg-found-in-who-tetanus-vaccine-in-kenya/
(3) Vacunes i control de
la població: Una agenda oculta; https://www.thelibertybeacon.com/are-new-vaccines-laced-with-birth-control-drugs/
4) Bill Gates i l’agent
antifertilitat de la vacuna antitetànica africana;
(5) Vacuna anti-fertilitat
finançada per Rockefeller i coordinada per l’OMS; https://www.globalresearch.ca/rockefeller-funded-anti-fertility-vaccine-coordinated-by-who
(6) Només cal buscar al
lloc web de l’OMS l’hCG per trobar els informes.
(7) Exp. Clin. Immunol.
(1978) 33, (360-375); 8 febrer 1978
(8) El Vaticà: UNICEF i
l’OMS estan esterilitzant les nenes a través de vacunes
(9) Les vacunes
reguladores de la fertilitat s’estan provant a l’Índia; https://vactruth.com/2018/05/30/fertility-regulating-vaccines-india/
(10) Descoberta a Kenya
una vacuna contra la poliomielitis amb hormona esterilitzant – L’OMS controla
la població?
(11) Comitè culpa Pfizer
per l’assaig clínic del 96 a Nigèria; www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2006/05/06/AR2006050601338.html
(12) Les companyies
farmacèutiques financen grups de pacients que ataquen l’NHS; https://www.telegraph.co.uk/news/health/3112841/Drugs-companies-fund-patient-groups-which-attack-NHS-decisions.html
Copyright
© Larry Romanoff, Moon of Shanghai,
2020
Font: Moon
of Shanghai
